Noms (no tan) propis (i 3)

A la tercera i darrera part d’aquest article, parlarem dels noms propis relacionats amb el material bàsic amb què treballa l’Scrabble: verbs i adjectius. Com a regal especial per a futurs pares, hi hem afegit una petita llista que esperem els sigui d’utilitat…

A l’apartat de la llengua trobem una llista inacabable d’adjectius, com són: Modest/Modesta, Plàcid/Plàcida, Narcisa (narcisista), Just/Justa, Dolça, Màxim/Màxima, Fidel, Immaculada, Auxiliadora, Il·luminada, Bella, Blanca, Albí/Albina, Bru/Bruna, Càndid/Càndida (pobre noia, també és un fong!), Cast/Casta, Clara, Fruitós/Fruitosa/Fructuós/Fructuosa (que dóna fruit o utilitat), Faust/Fausta, Bàrbara (ruda, incivilitzada), Sever/Severa, Pia, Honorat, Benvingut/Benvinguda, Privat, Bonaventura, Viril, Rústic, Primitiu/Primitiva, Serena, Amador, Fina (també val pel verb finar)…

Els noms relatius a altres noms (per embolicat que sembli) també tenen alguns representants, com ara Antoni (antoní, pertanyent als antonins, dinastia d’emperadors romans), Octavià/Octaviana (relatiu a l’emperador romà Octavi), Cesari (relatiu al cèsar o al naixement per cesària), Fabià (pertanyent a l’associació socialista britànica Fabian Society) o Anastàsia (en realitat, anastasià, relatiu als personatges anomenats Anastasi).

A l’Scrabble és permesa la conjugació dels verbs, de manera que hi ha noms propis que s’hi poden jugar.

Però trobo que les llistes comencen a fer-se una mica enfarfegoses, així que provem a escriure una història…

La dona es xina («Xina»; s’estira dels cabells) en veure oscar («Òscar»; fer una osca al tallar) la porta de la casa. «Serà millor que guillem d’aquí», li diu el seu marit. «I per on gustau que escapam?» , li respon l’al·lota mallorquina, perquè no olga (oldre, ensumar) el picant fum. «Ens volen cremar vius!», exclama el marit, amarant («Amarant»; amarar) suor, que no pot evitar que se li crispi («Crispí») la veu. «Si ens aida («Aïda»; ajudar) algú, li daria («Daria»; donar) el que tinc», gemega ella. «D’acord, d’acord», crida l’home als lladres, veient que no hi ha qui els salvi («Salvi»), «però no tomeu («Tomeu»; tomar, fer caure, enderrocar) la casa sencera, no ens mateu, ni acabeu violant les dones, si us plau!». Però el fill, espavilat, diu, encara que la proximitat del foc li coïa («Coia»; coure): «Només cal que algú fermi («Fermí»; fermar, subjectar) el sostre i, pare, tú boris («Boris»; borar, foradar una cosa obrint-hi conductes a l’interior) la paret que dóna al galliner. Per allà podrem escapar.»

Altres verbs són Arnau (arnar-se, fer-se malbé la roba per les arnes), Gaspar (gaspar-se, especialment els bous, espeuar-se, cansar-se de caminar), Lluc (llucar, mirar; també és el rebrot d’una planta), Quintí (quintar; treure per sort els qui han d’ésser soldats), Tomàs (imperfet subjuntiu en primera i tercera persona del singular, a l’àmbit balear, de tomar), Salva (de salvar), Maure (de maurar; masegar la roba per rentar-la o una pasta per estovar-la), Gabí (de gabar; lloar), Edita (de editar) o Boi (boí o boï, del verb boiar, surar).

La vida en societat ens ha donat molts noms, sobretot gentilicis. Entre ells estan: Gal·la (antiga habitant de la Gàl·lia), Lídia (de l’antiga regió de Lídia, o l’acció de lidiar un toro), Àfrica (en realitat, africà), Amèrica (en realitat, americà), Geòrgia (en realitat, georgià), Sabina, Romà (que vol segrestar l’anterior), Germà/Germana (de l’antiga Germània, encara que també representen un parentesc), Emilià/Emiliana (habitants de la regió italiana d’Emília), Florentí/Florentina, Índia (en realitat, indià), Thais (tailandesos) o Severià/Severiana (individus de cert poble eslau).

També certs càrrecs o oficis han entrat a la nostra onomàstica: Delfí/Delfina (príncep hereu de França i la seva esposa), Matrona (senyora de molt respecte), Patrici/Patrícia (senyor/a de l’antiga Roma), Cèsar (emperador), Regina o Reina (també és la reïna dels arbres), Pastor/Pastora, Reis, Carla (en realitat, carlà o castlà; qui governava el castell feudal en absència del senyor), Ferrer, Sibil·la (endevinadora romana)…

Crec que ha arribat l’hora de la veritat. Suposo que algú es deu haver sorprès desagradablement en veure el seu nom convertit en un animal o en quelcom no gaire digne… però es que encara n’hi ha de pitjors!!! I si no us ho creieu, us deixo una llista de noms que cap pare o mare hauria de posar als seus fills…

• Zoe: fase larvària d’un mol·lusc (vegeu la paraula del mes de juliol de 2013).

• Quim (diminutiu de Joaquim): aliments semidigerits que passen de l’estómac a l’intestí prim.

• Eulògia: literalment, «pa beneït».

• Llàtzer: persona en estat molt lamentable, nafrada, esparracada.

• Marcià/Marciana: habitants del planeta Mart (oportú si els fills et surten una mica rarets…).

• Claret: tipus de vi. Només apte per a borratxos reconeguts.

• Gep (diminutiu de Josep): convexitat de l’esquena o del pit per una deformació a la columna vertebral o a l’estern.

• Tiberi: literalment, «àpat suculent». No el portis mai a conèixer ignots territoris on encara es practica el canibalisme…

• Judes: vaja, tot un traïdor.

• Paula: dona taujana, amb poc enteniment.

• Miquel: retret o menyspreu, que humilia algú.

• Cora: circumscripció administrativa d’al-Àndalus.

• Laura: institució monàstica oriental.

• Doris: és un mol·lusc amb aspecte de llimac gros.

• Alèxia: el pitjor que li pot passar a un aficionat als llibres o l’Scrabble… la pèrdua de la facultat de llegir.

I, com a cirereta del pastís, el nom més desgraciat que he trobat:

• Amèlia: absència congènita d’extremitats.

Com suposo que aquesta llista us ha deixat amb força mal cos, us regalo un dolç comiat: noms relacionats amb la rebosteria. Aquests són:

• Magdalena (només espero que les modes estrangeres no ens portin a dir-li «cupcake» a les nostres filles), tot i que també representa una dona penedida d’haver menat una vida llicenciosa!

• Maria: tipus de galeta, i a més: marihuana, i també assignatura poc valorada i que hom considera fàcil d’aprovar.

• Cristina: rosquilla feta amb farina, ous, sucre i anís, però també partidària de Maria Cristina de Borbó. Antigament, era la mona feta amb ous durs (en lloc de xocolata) i es defineix així: coca de pasta fina, semblant al brioix, però amb més proporció d’ous, de mantega i de llet i amb sucre escampat pel damunt.

• Sara: encara que pels hebreus signifiqui «princesa», els catalans preferim gaudir d’aquest pastís de pa de pessic i crema de mantega, recobert amb trossets d’ametlles torrades, derivat de fet del nom de l’actriu francesa Sarah Bernhardt!

En resum, els nostres noms o el de la gent que ens envolta, de vegades no són tan «propis»… Potser algú s’ha sentit ofès en adonar-se que alhora pot ser un peix o un senzill objecte però, personalment, no em puc queixar. Sovint es diu que tots els testos s’assemblen a les olles i el fet que ma mare sigui una galeta i jo una rosquilla m’ho confirma! Mendel se’n sentiria orgullós.

#motsgabia